Es pas pus ora de vos desirar la bevenguda a Carcassona ara que sètz, que sèm mèstres de la vila e que Ciutat reçaup unis toristas un pauc particulièrs !

Quand lo Collectiu nacional demandèt al monde de Carcassona d’organizar aquesta granda manifestacion, diguèrem de òc en bons obrièrs sens saupre tròp a çò que nos engatjavèm. Mas l’escomesa es estada relevada amb lo monde de l’Institut d’Estudis Occitans, dels Cercles Occitans d’Aude, de las Calandretas, d’Òc-Bi Lesinhan, dels ensenhaires de la FELCO, de Fasètz la Lenga en Cabardés e amb totas e totis aquelis (personas, associacions o institucions) que nos ajudèron e nos ajudan per capitar aquesta granda jornada e faire d’una pèira tres còps : la manifestacion, la granda serada de Vilagalhenc e la partença de la Caravana Occitana.

Quand anoncièrem la manifestacion, d’unis creguèron pas a l’ample del nòstre rendètz-vos : « Que nos parlatz d’una manifestacion a la fin d’octobre : veirem plan a la dintrada ! » mas aquesta setmana an degut se metre fèrme al trabalh del costat de la Comuna per exemple quand s’avisèron que i auriá efectivament milierats de gens uèi a Carcassona e que las teles començavan de ne parlar !

D’autris nos an balhat sens trastejar un brave còp de man, e pas necessariament del mitan occitan-occitanista que, long del camin, nos sèm avisats que d’unis dins nòstras estructuras se pausavan tròp de questions sul perqué del cossí e lo coma del quora a cercar los pelses que i a pas sus un uòu en plaça de i anar francament. Alara, que, per exemple, quand avèm demandat de metre bandièras carrièra Trivala, la gent : occitans, picards, gitans, antilheses, bèlges o angleses an dit de òc sul pic per çò que an consciéncia endacòm que quicòm de brave se jògue amb la question de la lenga e de la cultura occitanas. Es tota una societat, e es aquí l’enjòc grand, que se pausa aquela question de la diversitat linguistica e de la diversitat culturala : sèm pas de plorinejaires solitaris, non : al contrari, l’avenir se deu dobrir cap a la diversitat linguistica e la democracia culturala e sèm portaires d’aquelas dralhas refofantas d’imaginacion e d’invencion, de relacions e de convivéncia, de vida e d’umanitat.

Òc, de segur, sèm mai acostumats a plorar, a èsser contra e a romegar, aquò ba sabèm tròp faire quand te supriman lo sol espectacle occitan previst al festenal de Carcassona, quand las pòrtas demòran barradas a la creacion occitana a la Scèna nacionala de Narbona, quand tampan oras dins los collègis en te dire que son administrativament dobèrtas, quand lo factor te torna lo corrièr per una adreiça incorrècte per çò que l’as redigida en occitan.. De còps, tanben, la paciéncia te daissa d’anar d’estudi en estudi e de consultacion en consultacion sens veire totjorn la resulta concrèta de tot aquel trabalh mas en te tornar dire qu’aqueste còp, qui-sap ?, serà benlèu lo bon. Alara, lo còp ue ven ?

Mas se contunham es per viure de jornadas coma aquesta de uèi. Nòstres caps de fila vos diràn que deu pas èsser una fin mas una etapa per anar mai luènh : de segur ! Quna situacionnormala seriá que cada jorn coma uèi se pòsque parlar, cantar, dançar, escotar, soscar en lenga nòstra a cada canton de carrièra, joves e vièlhs.

Alara, a aqueles que nos vòlon escafar e escanar coma Simon de Montfòrt lo faguèt al paure vescomte Trencavèl dins son castèl, coma l’Inquisicion clavèt nòstres aujòls catars al Mur, uèi podèm dire : vesètz, sèm vius e fa un moment qu’avèm decidit d’aver rason ! Los joves aprenon la lenga, los autres escrivon, fan creacions o simplament, tot simplament e naturalament, parlan e son de totas generacions e escotan e dialògan amb las autras lengas e culturas. Sabi, es malaisit de faire dintrar dins la clòsca dels esperits estequits que parlan de diversitat e que presican e organizan uniformitat.

Òc, res es simple e lo crostet se lo cal ganhar e per aquò cal pas demorar al fons del vestiari tot recantonat, tot remicolat, cocofinhat e la paur al ventre d’afrontar doas o tres trèvas conformistas e passadistas : non, se cal cargar lo malhòt, regussar las margas, un còp de vin se cal, e amb la lenga coma fisson dintrarem sul tarrenc, sus totis los tarrencs. E comptatz pas sus nosaus per jogar pichon, non : anam alandar lo jòc e dobrir lo mai que se pòt ! Acabaràn plan per nos ausir los decideires, mas res tombarà pas rostit del cèl : alara, nos comprendràn encara melhor se nos sabèm recampar e faire un fum de causas ensemble. Faire : se sabiatz tot çò que se poiriá faire ja sens demandar res a digús e se aquela consciéncia veniá actes de la vida vidanta, de la vida evidenta per nòstra lenga e nòstra cultura ! Òc ! sèm pro nombroses e se butam totis, las farem s’abaissar las montanhas e tombar las muralhas, aquelas del mesprètz, de la marrida fe e de l’inhorença !

Brave monde : i cal anar ! E quand lo lagui o lo dobte nos prendràn, quand las fòrças nos daissaràn, nos sovendrem d’aqueste 22 d’octobre a Carcassona per nos balhar vam e tornar prene la longa marcha. Vam caminar : serà pas aisit : nos arribarà encara de faire passes en rè, mas caparruts tornarem partir e amb braves sauts de lèbre, passes de costat o sauts de piuses, i arribarem plan !

Òc : I cal anar ! I arribarem !
Tot Carcassona crida :
Anem ! Òc ! Per la lenga occitana !